After the pseudonym of Jean-Luc Bannalec hides a mixture of Andrea Camilleri and Antonio Manzini with touches of George Simenon and some fleeting foray into Maurice Leblanc by the surname of the protagonist, Dupin / Lupin.

Bretagne is not Sicily but the author claims it, as Commissioner Dupin is not the curator Montalvano but he also intends it. The police team of both and the gastronomy are nexuses difficult to ignore, in addition to the devious and hated hierarchical superior of both.

Rocco Schiavone, the character of Manzini, is an exile like Dupin and the sentimental life of both keep similarities being more dramatic Schiavone.

The novel runs between pages and pages without tension to reach the climax in the last fifty, something similar to the Agatha Christie method, but with less style than the one shown by the British.

Two million readers are an enormity and that leads me to reflect on my comment on the work. Once the reflection is done, I decide not to change anything. As the work itself is described, originals are always more authentic than imitations.

Tras el pseudónimo de Jean-Luc Bannalec se esconde una mezcla de Andrea Camilleri y Antonio Manzini con pinceladas de George Simenon y alguna fugaz incursión en Maurice Leblanc por el apellido del protagonista, Dupin / Lupin.

Bretaña no es Sicilia pero el autor lo pretende, como el comisario Dupin no es el comisario Montalvano pero también lo pretende. El equipo policial de ambos y la gastronomía son nexos difíciles de obviar, además del taimado y aborrecido superior jerárquico de ambos.

Rocco Schiavone , el personaje de Manzini, es un desterrado al igual que Dupin y la vida sentimental de ambos guardan semejanzas siendo más dramática la de Schiavone.

La novela transcurre entre páginas y páginas sin tensión para alcanzar el climax en las ultimas cincuenta, algo parecido al método de Agatha Christie, pero con menos estilo que el mostrado por la británica.

Dos millones de lectores son una enormidad y eso me lleva a reflexionar sobre mi comentario de la obra. Una vez hecha la reflexión decido no cambiar nada. Como en la propia obra se describe, siempre son más auténticos los originales que las imitaciones.

Darrera el pseudònim de Jean-Luc Bannalec s’amaga una barreja d’Andrea Camilleri i Antonio Manzini amb pinzellades de George Simenon i alguna fugaç incursió en Maurice Leblanc pel cognom del protagonista, Dupin / Lupin.

Bretanya no és Sicília però l’autor ho pretén, com el comissari Dupin no és el comissari Montalvano però també ho pretén. L’equip policial de tots dos i la gastronomia són nexes difícils d’obviar, a més del astut i odiat superior jeràrquic de tots dos.

Rocco Schiavone, el personatge de Manzini, és un desterrat de la mateixa manera que Dupin i la vida sentimental de tots dos guarden semblances sent més dramàtica la de Schiavone.

La novel·la transcorre entre pàgines i pàgines sense tensió per arribar al clímax en les ultimes cinquanta, una cosa semblant al mètode d’Agatha Christie, però amb menys estil que el mostrat per la britànica.

Dos milions de lectors són una enormitat i això em porta a reflexionar sobre el meu comentari de l’obra. Un cop feta la reflexió decideixo no canviar res. Com en la pròpia obra es descriu, sempre són més autèntics els originals que les imitacions.