Las estirpes se extinguen por si mismas, por aniquilación o voluntariamente. Esta última posibilidad es la más rara y la que requiere de mayor odio hacia la propia estirpe. El penúltimo de los Chironi deseó acabar para siempre con su estirpe asentada en la huida hacia la noche inacabable, enraizada con el suicidio o con el final trágico de una vida trágica. Pero todo el poder acumulado en su persona no consigue enterrarse a sí mismo y a sus muertos en el olvido perenne. Otro Chironi, inesperado y decidido a no ser siquiera un hombre, el último de los Chironi, reiniciará la lectura perpetua de su saga para volver a dejar su semilla en los valles o en las costas de Cerdeña. Son tozudas, a veces, las estirpes.

Las tragedias familiares se repiten en las leyendas y en el teatro mediterráneo. Y los Chironi son tan profundamente mediterráneos como el olivo o la retama olorosa. Hay amor en esta familia. Un amor pulcro y limpio como una sábana blanca tendida al sol sobre matas de adelfas habita en los primeros Chironi. Después, en los otros Chironi, hay pasión y tragedia a partes iguales y finalmente no hay amor, tan solo indiferencia y más tragedia.

Esta trilogía es una obra hermosa, plena, por ella discurren paisajes a la par que sentimientos, la historia de Europa en en los últimos siglos y las conversaciones con los muertos, ahogados unos, ahuecados otros por su propia mano. Es, sobretodo, el relato hecho cuadro a pinceladas unas veces secas y breves otras prolongadas y húmedas de una sociedad profundamente rural que cambia a otra urbana sin mutar, al tiempo, en nada su visión arcaica de la vida.

The strains extinguish by themselves, by annihilation or voluntarily. This last possibility is the rarest and the one that requires more hatred towards one’s own lineage. The penultimate of the Chironi wished to end forever with their ancestry seated in flight to the endless night, rooted in suicide or the tragic end of a tragic life. But all the power accumulated in his person does not manage to bury himself and his dead in the perennial oblivion. Another Chironi, unexpected and determined not to be even a man, the last of the Chironi, will restart the perpetual reading of his saga to return to leave his seed in the valleys or on the shores of Sardinia. Sometimes strains are stubborn.

Family tragedies are repeated in the legends and in the Mediterranean theater. And the Chironi are as deeply Mediterranean as the olive tree or the fragrant broom. There is love in this family. A neat and clean love like a white sheet lying in the sun on bushes of oleanders lives in the first Chironi. Then, in the other Chironi, there is passion and tragedy in equal parts and finally there is no love, only indifference and more tragedy.

This trilogy is a beautiful, full work, for it runs landscapes at the same time as feelings, the history of Europe in the last centuries and conversations with the dead, drowned some, hollowed out others by their own hand. It is, above all, the story made to brushstrokes sometimes dry and brief other prolonged and wet of a deeply rural society that changes to another urban without mutating, at the time, in no way his archaic vision.

Les nissagues s’extingeixen per si mateixes, per aniquilació o voluntàriament. Aquesta última possibilitat és la més rara i la que requereix de major odi cap a la pròpia estirp. El penúltim dels Chironi desitja acabar per sempre amb la seva estirp assentada en la fugida cap a la nit inacabable, arrelada amb el suïcidi o amb el final tràgic d’una vida tràgica. Però tot el poder acumulat en la seva persona no aconsegueix enterrar-se a si mateix i als seus morts en l’oblit perenne. Un altre Chironi, inesperat i decidit a no ser ni tan sols un home, l’últim dels Chironi, reiniciarà la lectura perpètua de la seva saga per tornar a deixar la seva llavor a les valls o a les costes de Sardenya. Són tossudes, de vegades, les estirps. Les tragèdies familiars es repeteixen en les llegendes i en el teatre mediterrani. I els Chironi són tan profundament mediterranis com l’olivera o la ginesta olorosa. Hi ha amor en aquesta família. Un amor pulcre i net com un llençol blanc estès al sol sobre mates de baladres habita en els primers Chironi. Després, en els altres Chironi, hi ha passió i tragèdia a parts iguals i finalment no hi ha amor, tan sols indiferència i més tragèdia. Aquesta trilogia és una obra bella, plena, per ella discorren paisatges al mateix temps que sentiments, la història d’Europa en els últims segles i les converses amb els morts, ofegats uns, penjats altres per la seva pròpia mà. És, sobretot, el relat fet quadre a pinzellades unes vegades seques i breus altres prolongades i humides d’una societat profundament rural que canvia a una altra urbana sense mutar, alhora, en res la seva visió arcaica de la vida.