IMG_E0443Tal vez sea esta la última obra de John le Carré ( David John Moore Cornwell) en que aparece su icónico personaje, George Smiley. O quizás no. Porque con  los escritores longevos como él o Camilleri nunca sabremos si el libro que tenemos entre las manos será el último.  No obstante, me inclino a pensar en que Le Carré está tentado de dar sepultura al enigma perpetuo que es George Smiley.  Y me inclino por esa posibilidad porque desde la primera aparición de Smiley en 1961 de “Llamada para el muerto” junto a otros  personajes como Peter Guillam, Oliver Mendel, o Hans Dieter Mundt, que vuelven a hacerlo en esta última entrega de la serie “El legado de los espías” , Le Carré va, durante la narración y, en concreto en las últimas páginas, cerrando el círculo vital de sus personajes. No sólo el tiempo ha dejado su impronta en todos ellos sino que, y esto es lo más significativo,  también les llega el tiempo de la reconstrucción de sus actos al servicio de su Majestad y de la reflexión sobre si las verdades de entonces, de los años peligrosos de la Guerra Fría, son sostenibles ante la realidad de hoy. Y no se detiene aquí Le Carré, también conduce a sus personajes fundamentales a preguntarse si todo lo realizado pesa más en el fiel de la balanza que la humanidad, la benevolencia, abandonada en el camino.

John le Carré sigue siendo, a mi juicio, el maestro de la narrativa de espionaje sin desmerecer a otros como Len Deighton o Frederick Forsyth, aunque ninguno de ellos logra esculpir entre tanta bruma un personaje como Smiley. En esta última obra suya se recrea, como pocas veces, en la estrategia de la trama que va deconstruyendo a modo de muñecas rusas hasta llegar a la muñeca más pequeña y más sólida, la solución de todo lo que ha ido desarrollando página tras página.

Uno llega a estimar a algunos de los personajes secundarios de la serie Smiley, en parte porque los siente más próximos o más frágiles, pero difícilmente uno puede estimar a Smiley que sigue, año tras año, oculto en el caparazón de su personalidad indescifrable. Y en esta obra Le Carré muestra esa faceta de Smiley de na forma especialmente nítida.

Espero que Le Carré, aunque tal vez desee enterrar a Smiley para siempre y, a pesar de que el paso de los años no deja indiferente a ningún cerebro, siga maravillándonos con más obras.

Tal vegada sigui aquesta l’última obra de John l Carré ( David John Moore Cornwell) en què apareix el seu icònic personatge, George Smiley. O potser no.  Perquè amb  els escriptors longeus com ell o Camilleri mai sabrem si el llibre que tenim entre les mans serà l’últim.  Tot i  això, m’inclino a pensar que Le Carré està temptat de donar sepultura a l’enigma perpetu que és George Smiley.  I m’inclino per aquesta possibilitat perquè des de la primera aparició de Smiley en 1961 a la  “Trucada per al mort” al costat d’altres  personatges com Peter Guillam, Oliver Mendel, o Hans Dieter Mundt, que tornen a fer-ho en aquest últim lliurament de la sèrie, “El llegat dels espies” , Li Carré va, durant la narració i, en concret a les últimes pàgines, tancant el cercle vital dels seus personatges. No només el temps ha deixat la seva empremta en tots ells sinó que, i això és el més significatiu,  també els arriba el temps de la reconstrucció dels seus actes al servei de  sa Majestat i de la reflexió sobre si les veritats de llavors, dels anys perillosos de la Guerra Freda, són sostenibles davant la realitat d’avui. I no es deté aquí Le Carré, també condueix als seus personatges fonamentals a preguntar-se si tot el realitzat pesa més en el fidel de la balança que la humanitat, la benevolència, abandonada en el camí.

John le Carré segueix sent, al meu parè, el mestre de la narrativa d’espionatge sense desmerèixer a uns altres com Len Deighton o Frederick Forsyth, encara que cap d’ells aconsegueix esculpir entre tanta boira un personatge com Smiley. En aquesta última obra seva es recrea, com a poques vegades, en l’estratègia de la trama que va deconstruïnt a manera de nines russes fins a arribar a la nina més petita i més sòlida, la solució de tot el que ha anat desenvolupant pàgina rere pàgina.

Un arriba a estimar a alguns dels personatges secundaris de la sèrie Smiley, en part perquè els sent més propers o més fràgils, però difícilment un pot estimar a Smiley que segueix, any rere any, ocult en la closca de la seva personalitat indesxifrable. I en aquesta obra Le Carré mostra aquesta faceta de Smiley d’una forma especialment nítida.

Espero que Le Carré, encara que tal vegada desitgi enterrar a Smiley per sempre i, malgrat que el pas dels anys no deixa indiferent a cap cervell, segueixi meravellant-nos amb més obres.