IMG_E0402Creo haber leído toda la serie que Donna Leon dedica a su personaje Guido Brunetti, comisario veneciano. El último, “La tentación del perdón” lo he finalizado hoy. A lo largo de las veintiocho novelas protagonizadas por Brunetti he seguido sus tramas laberínticas frecuentemente iniciadas con un suceso fútil o muy común, pasando por momentos de impaciencia por el aparente remanso del texto, incluso de dudas sobre si persistir en su lectura por su ritmo narrativo lento ,tan atípico de una novela negra, y nutrido habitualmente de  dilemas éticos o morales. Pero siempre acabo leyendo hasta la última palabra. He aprendido, tras años de lector de Donna Leon, que debo ser paciente, que sus laberintos siempre tiene una salida aunque el recorrido hasta ella sea de forma pausada, casi contemplativa. Los lectores que no estén familiarizados con Brunetti se encontraran a un hombre fuertemente enraizado en su ciudad, dolido con los cambios que ha experimentado a los largo de los años, muy ligado a su familia, admirador rendido de su esposa en todos los aspectos no siendo el menor el culinario, muy reacio a llevar consigo un arma y que, para acabar resolviendo cada uno de los casos en que trabaja, no duda en utilizar los atajos informáticos, la mayor parte de veces ilegales, que le ofrece la signorina Elettra, secretaria de Patta, el jefe por el que siente tan poco respeto. No obstante, sus métodos de investigación son analíticos, introspectivos, y  muy poco intrusivos con los que, de una u otra manera, forman parte de la investigación.

En la “La tentación del perdón”, Leon plantea uno de esos dilemas éticos de los que hablaba, seguir o no la ley sabiendo que si se sigue se perjudica a alguien y si no se sigue se podrá obtener un beneficio para ese alguien.  Durante la obra, Brunetti gran aficionado a los clásicos griegos, lee la obra de Sófocles “Antígona”. En ella se basa la novela de Leon,  en esa Antígona que tarda en aparecer en su trama pero una vez  lo hace el lector no pierde su rastro en ningún momento y no deja de preguntarse ¿que haría él en la situación de esta Antígona moderna? Muchos se sorprenderán respondiéndose que acabarían actuando como Antígona.

Crec haver llegit tota la sèrie que Donna Leon  dedica al seu personatge Guido Brunetti, comissari venecià. L’últim llibre de la sèrie, “La temptació del perdó” ho he finalitzat avui. Al llarg de les vint-i-vuit no
vel·les protagonitzades per Brunetti he seguit les seves trames laberínticas freqüentment iniciades amb un succés fútil o molt comú, passant per moments d’impaciència per l’aparent recés del text, fins i tot de dubtes sobre si persistir en la seva lectura pel seu ritme narratiu lent ,tan atípic d’una novel·la negra, i nodrit habitualment de  dilemes ètics o morals. Però sempre acabo llegint fins a l’última paraula. He après, després d’anys de lector de Donna Leon, que haig de ser pacient, que els seus laberints sempre tenen una sortida encara que el recorregut fins a ella sigui de forma pausada, gairebé contemplativa. Els lectors que no estiguin familiaritzats amb Brunetti es trobaran  a un home fortament arrelat en la seva ciutat, dolgut amb els canvis que ha experimentat al llarg dels anys, molt lligat a la seva família, admirador rendit de la seva esposa en tots els aspectes no sent el menor el culinari, molt poc inclinat a portar amb si un arma i que, per acabar resolent cadascun dels casos en què treballa, no dubta a utilitzar les dreceres informàtiques, la major part de vegades il·legals, que li ofereix la signorina Elettra, secretària de Patta, el cap pel qual sent tan poc respecte. Tot i  això, els seus mètodes de recerca són analítics, introspectius, i  molt poc intrusivos amb els que , d’una o una altra manera, formen part de la recerca. 

En la “La temptació del perdó”, Leon planteja un d’aquests dilemes ètics dels quals parlava, seguir o no la llei sabent que si se segueix es perjudica a algú i si no se segueix es podrà obtenir un benefici per aquest algú.  Durant l’obra, Brunetti , gran aficionat als clàssics grecs, llegeix l’obra de Sófocles “Antígona”. En ella es basa la novel·la de Leon,  en aquesta Antígona que triga a aparèixer en la seva trama però una vegada  ho fa el lector no perd el seu rastre a cap moment i no deixa de preguntar-se que faria ell en la situació d’aquesta Antígona moderna. Molts se sorprendran responent-se que acabarien actuant com Antígona.