IMG_8561.jpgEn aquesta nova entrada que anomeno Poemari, deixaré alguns poemes que he fet en els darrers anys o alguns dels que aniré fent.  Tots ells estan molt lligats al mar i al Penedès. 
 
 
En esta nueva entrada a la que le doy el nombre de Poemario, dejaré algunos poemas que he escrito en los últimos años o algunos de los que iré escribiendo . Todos ellos están muy ligados al mar y al Penedès.
 
 
Les pedres de la platja de Gavà
Una negra i una blanca. Sobre la mà oberta. 
Pedres rodades, polides, embogides de soledat i ara al sol. Per fi la quietud calent.
Les morts blanques i les vides negres dels somnis que venen del sud i de l’est,
ona rere ona, oblidats els crits dintre de l’aire de l’escuma. 
Però avui  només vull sentir l’escalfor regalat de les pedres
És allà a on s’amaga
I saps que en aquella espluga interior teva,  íntima,
plena de silencis blaus, feta de quietud d’espurnes de temps, 
poder s’amaga, com en el revolt fresc del riu, 
portada per  l’aigua que corra pausada embarcant perfums verds. 
I saps que no saps que és allò que anomenen felicitat.
Però en les veus de tots aquells que et porta el silenci, 
intueixes l’aroma lleu, fràgil i, breument  atresorat,
d’allò que brolla de la font preciosa de l’obaga perduda.
I els ulls guanyen  aquella llum quasi oblidada,
i els llavis s’obren a un aire nou, innocent, 
i penses, poder és això, poder ho és.
El meu mar
Mar, el meu mar de silenci.
Encara hi ha qui diu que, al alçar-se el dia, se senten aquelles veus blanques i blaves que van embogir Ulisses. 
Ara, les veus del mar, d’aquest mar meu, 
quan el silenci es trenca  al capvespre, 
son aquelles  brunes, negres i prenyades de por que neden des del fons per a omplir de murmuris les crestes de les onades. 
I no tindran cap Homer que les canti, aquests veus engolides per la vermellor dels molls.
I ara, el càntic vell del meu mar m’envolta i em gronxa sobre l’escuma que em frega els peus  i tot es un clamor fet de silencis.
Un tros de vinya
L’he tornat a veure. 
Damunt el tractor arrossegant la boira .
Tot ell gran, els ulls clars i la pell d’aquell color que no el deixarà fins que no s’hi conegui  i jegui al llit per sempre.
Ha acabat la verema, la vinya reposa, l’hivern ho ha transmutat tot ja fa dies, 
perquè hi torna matí rere matí?
Al mirall del retrovisor només hi queda la boira

Matinada al Penedès

Si arribes quan dorm el sol

i encara la boira jeu  esgrunada,

els ocells no han pres el vol

des de l’obaga amagada,

i les vinyes somien cansades,

gaudiràs trobar-te sol

dins el niu  d’aquella frescor daurada,

i et diràs, es el bressol,

d’aquesta terra estimada

de llum, sons i d’aire d’or envoltada

Primavera

Veig la tremolor quieta de les fulles,
cap soroll destorba l’aire enyorat de la primavera
i l’escalfor del sol arriba tèbia al meu cos.

Maleeixo el tribut que es pagarà al forn
que tornarà el blanc dels meus ossos en grisa pols,
i no em resigno,
no m’inclino ni m’agenollo.

No vull cap resurrecció.

Jo et vull a tu,
aire diàfan i perfumat de la primavera.

 
 
 

Per a un bussejador mort en un rescat. In memoriam

Aire, aire amorós,

aire us deixo,

aire del meu pit, batecs del meu cor.

Us porto la llum

dins la foscor de l’aigua,

dins la fredor del fang.

Sang, vesso ma sang

dins l’aigua negra,

dins l’aigua trèmula de por.

Aire, aire us dono,

aire us porto,

l’aire del món.