IMG_0070

En esta nueva entrada describiré  las aficiones, adicciones y rasgos de personalidad más acusados  de los personajes de novela negra que más me han interesado.   De nuevo partiré de la clasificación entre personajes del otro lado del Atlántico, no solo norteamericanos, ya que incluiré a un cubano y a un canadiense, y europeos.  Entre estos últimos  distinguiré entre los mediterráneos  y el resto de europeos.

Los protagonistas de novela negra suelen tener pocas aficiones, son más dados a las adicciones. En esto último se destacan los norteamericanos aunque con excepciones notables que después veremos.

Empezaré por Philip Marlowe. Tal vez como homenaje  al Chistopher Marlowe isabelino el Marlowe de Chandler es un detective al que le gusta leer. Tambien le atrae el ajedrez.  Pero el Marlowe más auténtico es ese que bebe whisky y siente una fuerte atracción por las mujeres que, rara vez, le proporcionarán otra cosa que dolores de cabeza. Esto puede parecer un prototipo del detective “hard boiled” y en definitiva lo es. La matriz de todos los detectives “hard boiled” es  el anónimo Agente de la Continental creado por Hammet del que se desconoce casi todo excepto que es bajo, regordete y de mediana edad y al que solo interesa resolver  los casos sin dudas morales que lo entorpezcan, obtener su porcentaje y no salir perjudicado en ello. A Sam Spade, tambien hijo de Hammet, ni siquiera se le conoce una afición  a nos ser las mujeres que siguen el patrón de femme fatale habitual.  Esta característica se mantiene prácticamente invariable hasta los detectives norteamericanos más recientes como “Jake” Gittes  de “Chinatown” o el Nick Curran de “Instinto básico”.  Yo no recuerdo, entre los personajes de novela negra europea, ningún caso de “femme fatale”. Sí hay divorciados, casados, viudos,  y relaciones sentimentales más  o menos estables. Sólo hay que pensar en nuestro Maigret, y los Wallander, Dalglish, Montalbano, Jaritos,  Bordelli, Locacono, o  Gereon Rath.  Aunque son una excepción en cuenta a no tener contactos con femmes fatales de ningún tipo,  he de citar entre los detectives del otro lado del Atlántico,  al cubano Mario Conde de Padura y al inspector canadiense Gamage de Louise Penny.  Pero si hablo de  solteros y solteras recalcitrantes,  entre los europeos los hay en abundancia,  y a ninguno se le mete entre ceja y ceja ninguna femme fatale. Sólo he de recordar a Holmes, Poirot, Carvalho, Ricciardi, Lord Peter Wimsey,  Miss Marple o Vera Stanhome.  Así que nada más alejado de los europeos que las femmes fatales. Los casos extremos  en esta característica, por razones bastante obvias,  son el Padre Brown, el reverendo Sidney Chambers de James Runcie,  Fray Caldfael o el Guillermo de Baskerville de Umberto Ecco. Por otra parte, no recuerdo ningún religioso metido a protagonista de la novela negra americana.

En aquesta nova entrada descriuré les aficions, addiccions i trets de personalitat més acusats dels personatges de novel·la negra que més m’han interessat. Partiré de la classificació entre personatges de l’altre costat de l’Atlántic, no sol nord-americans, ja que inclouré a un cubà i a un canadenc, i europeus. Entre aquests últims distingiré entre els mediterranis i la resta d’europeus.

Els protagonistes de novel·la negra solen tenir poques aficions, són més donats a les addiccions. En això últim es destaquen els nord-americans encara que amb excepcions notables que després veurem.

Començaré per en Philip Marlowe. Tal vegada com a homenatge al Chistopher Marlowe isabelí el Marlowe de Chandler és un detectiu al que li agrada llegir. Tambien li atreuen els escacs. Però el Marlowe més autèntic és aquest que beu whisky i sent una forta atracció  per les dones que, rares vegades, li proporcionaran una altra cosa que maldecaps. Això pot semblar un prototip del detectiu “hard boiled” i en definitiva ho és. La matriu de tots els detectius “hard boiled” és l’anònim Agent de la Continental creat per Hammet del que es desconeix gairebé tot excepte que és baix, grasonet i de mitja edat i al que tan sols l’interessa resoldre els casos sense dubtes morals que ho entorpeixin, obtenir el seu percentatge i no sortir perjudicat amb això. A Sam Spade, tant mateix fill d’en Hammet, ni tan sols se li coneix una afició si no son les dones que segueixen el patró de femme fatale habitual. Aquesta característica es manté pràcticament invariable fins als detectius nord-americans més recents com “Jake” Gittes de “Chinatown” o el Nick Curran de “Instint bàsic”. Jo no recordo, entre els personatges de novel·la negra europea, cap cas de “femme fatale”. Sí que hi han divorciats, casats, vidus, i relacions sentimentals més o menys estables. Només cal pensar en el nostre Maigret, i els Wallander, Dalglish, Montalbano, Jaritos, Bordelli, Lojacono, o  Gereon Rath. Encara que són una excepció en el fet de  no tenir contactes amb femmes fatals de cap tipus, haig de citar entre els detectius de l’altre costat de l’Atlántic, al cubà Mario Conde de Padura i a l’inspector canadenc Gamage de Louise Penny. Però si parlo de solters i solteres aferrissats, entre els europeus n’hi han en abundància, i a cap d’ells es capfica amb cap femme fatale. Només haig de recordar a Holmes, Poirot, Carvalho, Ricciardi, Lord Peter Wimsey,  Miss Marple o Vera Stanhome. Així que res més allunyat dels europeus que les femmes fatals. Els casos extrems en aquesta característica, per raons bastant òbvies, són el Pare Brown, el reverend Sidney Chambers de James Runcie, Fra Caldfael o en Guillem de Baskerville d’Umberto Ecco. D’altra banda, no recordo cap religiós com  a protagonista de la novel·la negra americana.